L’evolució dels verbs incoatius del català des del segle XIII fins al segle XVI

Abstract

En aquest treball, analitzem la subclasse de verbs incoatius del català, pertanyent a la tercera conjugació, aplicant el concepte d’exaptació (Lass 1990), que serveix per a explicar canvis que consisteixen en la reutilització de material morfològic no funcional: en els verbs incoatius, el procés d’exaptació consisteix en el reciclatge d’un afix lèxic com a increment del radical quan perd el valor semàntic inicial de ‘canvi d’estat’ i queda relegat a certs verbs de la tercera conjugació. Aquesta reutilització funcional comporta l’aparició d’una subclasse de verbs dins de la tercera conjugació que, a causa de la seua estabilitat, ha esdevingut el model flexiu majoritari d’aquesta conjugació. Partint d’aquesta interpretació, mostrem, amb dades d’un corpus d’obres del segle XIII al XVI, que el model incoatiu ja és majoritari des dels primers documents de l’idioma i que no hi ha migració significativa de verbs del patró pur a l’incoatiu durant el període estudiat.

In this paper, we analyze the subclass of Catalan inchoative verbs, which belongs to the third conjugation. We apply the exaptation concept (Lass 1990) to explain the changes involved in the reuse of non-functional morphological material: regarding inchoative verbs, the process of exaptation consists in the recycling of a lexical affix as a root increase the moment it loses its initial meaning of ‘change of state’ and is relegated to some verbs of the third conjugation. This functional reuse implies the appearance of a subclass of verbs in the Catalan third conjugation, which, due to its stability, has become the main inflection model in this conjugation. Thus, we show, with data from works between the 13th century and the 16th century, that the inchoative model is the main inflecting model from the Catalan earliest documents and that there is no significant migration from pure pattern to the inchoative pattern during the studied period.