Il Decameron (1971) de Pasolini com a exploració natural del sexe a través d’un clàssic medieval

Abstract

Pier Paolo Pasolini, a través d’una conceptualització materialista de les imatges i dels sons derivada del seu posicionament polític esquerrà, aporta en Il Decameron (1971) un exemple reeixit d’apropiació del clàssic medieval de Boccaccio tot posant l’èmfasi en la consagració i en la celebració de la sensualitat, l’erotisme i el sexe amb un to tragicòmic i visceral. El film, integrant, juntament amb I racconti di Canterbury (1971-1972) i Il fiore delle Mille e una notte (1973-1974), del cicle de la Trilogia della Vita, esdevé un atac lúcid i alhora furibund contra la falsa doble moral burgesa característica de l’Europa de la segona meitat del segle XX. En aquest sentit, el present article, que, malgrat referenciar deçà i dellà el magnus opus boccaccià, se centra especialment en el film de Pasolini com a producte artístic autònom, atén a diversos aspectes concrets emprats pel cineasta per tal de reflectir tal concepció desacomplexada del sexe. Així, entre d’altres punts, la comunicació analitza el component de la fisicitat, que dóna lloc al passeig constant de cossos i rostres gens idealitzats en pro d’unes trobades sexuals creïbles, o la preferència pel dialecte napolità ―de fet, l’acció es trasllada de la Florència original al sud italià―, instrument mal·leable i vivaç als ulls de Pasolini en major mesura que l’encarcarat estàndard, identificat amb la classe dominant. Així mateix, la tria majoritària d’actors no professionals ―més enllà de la presència d’actors fetitxe com ara Ninetto Davoli― és plantejada pel malaguanyat director com a instrument eficient que faça participar el joc i el somriure com a formants d’aquesta idea antiburgesa del sexe en tant que festa i divertiment al marge d’etiquetes morals. Pasolini es pren llicències respecte de la font medieval, cert és, però triomfa, mitjançant una reescriptura adient als pressupòsits del seu món personal, a l’hora d’evocar les ganes de viure dels jóvens florentins que fugen de la mort negra en el text original.