Memorial, el record del moment

Abstract

La memòria, com a tal, és forçosament una selecció: alguns trets del succés seran conservats, uns altres immediata o progressivament marginats i després oblidats. Voler recordar la major part de la pròpia infància és un objectiu impossible per a la gran majoria dels éssers humans, doncs bé, cadascun conserva breus records albergats en la memòria, que poden ser despertats i ressorgir a causa d’un estímul extern o un període de meditació. En l’actualitat, no disposem del temps suficient per a la introspecció. El temps no es deté i l’ésser humà és conscient d’aquest fet. Tan sols quan es disposa d’una estona per a reflexionar, es fa possible la valoració de l’ara en relació al mateix temps que flueix. Com escriguera Proust, els éssers humans són les figures que el temps els converteix, sense que aquestes diferents aparences remeten a un mateix ésser. Una persona, de xiquet, està més allunyada del que serà d’ancià, que dos éssers humans diferents. No sols no es reconeixen ni podrien fer-ho. Se senten tan estranys l’un respecte a l’altre que si, per un atzar que només es produeix en el somni o l’art, el xiquet que va ser es trobarà amb l’ancià en què s’ha convertit, el miraria amb la mateixa indiferència que a un desconegut. Al seu torn, es presenta la qüestió de la por a l’oblit com a idea implantada en la societat occidental. La necessitat d’emmagatzemar records i el somni de romandre en la memòria col·lectiva com a meta de l’individu, fomentant-se des del desenvolupament del sistema fotogràfic i l’arxiu audiovisual per a deixar constància de les activitats realitzades, com a signe d’existència i identitat.