La traducció mèdica al segle XXI – reptes i tendències

Abstract

Històricament, la traducció i la medicina han anat de la mà. Una breu mirada a la història revela que la traducció mèdica ha existit des de les formes més remotes d’escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila a l’antiga Mesopotàmia. Els arqueòlegs han trobat un diccionari en sumeri, ugarític i accadi que es remunta al voltant del 1300 aC i que conté informació mèdica en forma precientífica. Molt més tard, al segle V aC, trobem el Corpus Hippocraticum, un compendi de textos que va donar lloc a importants avenços i es va estendre a altres llengües i cultures en segles posteriors, com ara a Galè uns 400 anys més tard, l’obra del qual va ser traduïda a l’àrab pels traductors de la Casa de la Saviesa a Bagdad al segle IX. Entre els segles IX i XII, les traduccions àrabs es van traduir al llatí, acompanyades de comentaris afegits per altres estudiosos àrabs en els anys intermedis (Montalt 2005). Segons Savage-Smith (2001), els erudits medievals i renaixentistes d’Europa es van fonamentar en les tradicions i traduccions islàmiques com a base dels seus estudis mèdics. Seguint Wallis i Wisnovski (2016), les cultures textuals medievals en general, i la medicina en particular, es poden entendre millor com a productes derivats de processos dinàmics de transmissió, traducció i transformació en què els traductors van tenir una funció clau com a agents actius en la reconfiguració i recontextualització dels coneixements i dels textos.