Descripció i prescripció en la Gramàtica catalana de Fabra (1918) i en la Gramàtica de la Llengua Catalana de l’IEC (2016)

Abstract

L’aparició de la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016), de l’Institut d’Estudis Catalans, ha fet sorgir un debat sobre els límits de la descripció i la prescripció gramaticals. En el fons, es tracta de decidir si la competència dels parlants ha de ser dirigida externament o si, per contra, ha de constituir la base natural de la prescripció. Aquest article aprofita la proposta de Myhill (2004) sobre els factors subjacents de la normativa —autoritat instituïda, respecte pels texts antics, i prestigi d’un grup social— per a analitzar la pràctica prescriptiva en la Gramàtica catalana de Fabra (1918) i en la gramàtica normativa vigent de l’Institut d’Estudis Catalans. La voluntat fabriana de basar la normativa gramatical en la competència dels parlants més que no en els texts antics, només usats secundàriament, xoca amb una certa fossilització de la concepció normativa d’alguns crítics de la Gramàtica de la Llengua Catalana (2016), més proclius a un model gramatical d’autoritat prescriptiva explícita. Els arguments a favor d’aquesta darrera posició es basen en una percepció de decliu de la competència dels parlants, que es pot arribar a negar a les generacions més joves. S’il·lustren casos clars d’orientació descriptiva en la Gramàtica catalana de 1918, no només com a constatació de com és el català, sinó també d’aspectes sense consens clar entre els parlants —ús de en i al davant infinitiu— a l’espera de la determinació social d’una preferència. També s’analitzen la tècnica prescriptiva de la Gramàtica de la llengua catalana, amb determinació de quatre fórmules prescriptives, una de les quals («s’evita», i no pas «cal evitar») pot analitzar-se com a reconeixement de la capacitat del parlant per navegar entre els nivells de formalitat a què té accés.

The publication of the new Gramàtica de la Llengua Catalana by Institut d’Estudis Catalans in 2016 has raised a debate on the boundaries between description and prescription in grammar. Deep inside the point seems to be about the speakers’ competence, whether it must be externally led by a central language authority or, on the contrary, it must be understood as the cornerstone of prescription. Factors pointed out in Myhill (2004) as underlying prescription (“textual / norm / prestige correctness”) help analyze prescription in Gramàtica catalana (Fabra: 1918) and the present state of affairs as set by Institut d’Estudis Catalans in 2016. Fabra’s preference for competence rather than for medieval texts as the main foundation of grammar prescription is somewhat encountered by a fossilization of the concept of prescription as it appears in the opinions of some critics opposing the new prescriptive grammar. Their arguments in favor of an authority-based prescription arise from a perceived decline of the speakers’ competence in Catalan, especially among younger generations. Instances of neutral description of Catalan in Fabra’s grammar are given not only as examples of plain description of the language, but also as alternatives undecided by the speaking community —an evidence of the importance given by Fabra to competence —v. gr. preposition en and contraction al before an infinitive—. The prescriptive technique in Gramàtica de la llengua catalana is also analyzed by focusing on its four levels, one of them, “s’evita” (“it is avoided”, and not “it must be avoided”) shows a clear reliance on the speakers’ ability to shift forms when switching between language registers.